Rebobinant el temps: 1973

En la meua pre-adolescència, feien per la tele una sèrie que tenia de protagonista a una xica amb un poder extraordinari. Resulta que era filla d'extraterrestres i, encara que vivia a la terra, els seus pares li havien regalat la possibilitat de detindre el temps a la seua voluntat. Soles tenia que juntar els dits índexs de les dues mans i la vida quedava congelada. En el parèntesi temporal, ella pensava detingudament sobre el que li acabaven de dir. Amagava coses que no devien estar a la vista. O les treia del calaix perquè les reclamava la persona amb qui estava parlant. Després, quan la concesió temporal li havia permés arreglar el món, juntava els palmells i el rellotge continuava avançant.
Jure que, quan era pre-adolescent, vaig intentar los dels dits i lo dels palmells. Però no va haver manera. Amb els anys, l'atracció del poder de detindre el temps ha anant creixent. Seria, possiblement, l'única petició que faria si se m'apareguera un geni. No haguèreu trencat el rellotge en el millor minut de la vostra vida?
Tal volta els humans no tenim més remei que tirar endavant i esperar que el rellotge ens regale altres millors minuts...

You're getting older
Your journey's been etched
On your skin

Simona
Wish I had known that
What seemed so strong
Has been and gone

I would call you up every saturday night
And we'd both stay out 'til the morning light
And we sang, "Here we go again"
And though time goes by
I will always be
In a club with you
In 1973
Singing, "Here we go again"

Simona
Wish I was sober
So I could see clearly now
The rain has gone

Simona
I guess it's over
My memory plays our tune
The same old song

I would call you up every Saturday night

And we'd both stay out 'til the morning light
And we sang, "Here we go again"
And though time goes by
I will always be
In a club with you
In 1973
Singing, "Here we go again"

Sempre es torna: Home

Escoltar esta cançò al costat d'un dels ponts que creuen el riu negre i ronyós de Dublin –d'ahi lí ve precisament el nom a la ciutat, moment Libro Gordo de Petete– va ser un valor afegit al suspir en el que es va convertir el meu viatge. Perquè esta cançó és com un petit secret que sols coneixem uns quants. O m'ho sembla a mi. Reconèixer-la i sentir-la uns segons, en un cotxe que passava per un carrer a més de dos mil kilòmetres de ma casa, em va fer sentir part d'este món. I creure que encara hi ha gent que conserva una certa sensibilitat en el ú per cert que diu el Moreno que ens diferencia a unes persones d'altres.

Ara, a l'escoltar-la de nou seguda en la meua cadira rosa, amb l'escampada habitual de papers i llibretes en la taula de l'ordinador i amb el pestell de la porta passat, he pensat on estarà, en realitat, ma casa. Però això és altra història.

Another summer day
Has come and gone away
In Paris and Rome
But I wanna go home

Maybe surrounded by
A million people I
Still feel all alone
I just wanna go home
Oh I miss you, you know

And I’ve been keeping all the letters that I wrote to you
Each one a line or two
“I’m fine baby, how are you?”
Well I would send them but I know that it’s just not enough
My words were cold and flat
And you deserve more than that

Another aeroplane
Another sunny place
I’m lucky I know
But I wanna go home
Mmmm, I’ve got to go home

Let me go home
I’m just too far from where you are
I wanna come home

And I feel just like I’m living someone else’s life
It’s like I just stepped outside
When everything was going right
And I know just why you could not
Come along with me
But this was not your dream
But you always believed in me

Another winter day has come
And gone away
And even Paris and Rome
And I wanna go home
Let me go home

And I’m surrounded by
A million people I
Still feel alone
Oh, let me go home
Oh, I miss you, you know

Let me go home
I’ve had my run
Baby, I’m done
I gotta go home
Let me go home
It will all be allright
I’ll be home tonight
I’m coming back home

Volar lluny del dolor: Encontrarás

Hui agarre un avió. Un avió que em du al país dels penya-segats de la mort. A la terra verda. A la ciutat on renàixer durant una setmana. Hui agarre un avió que em du lluny del dolor. De la rutina. Dels records. D'allò que he sigut. I me'n vaig a ser lo que sóc. Amb una maleta que només pot pesar quinze kilos. Que bo saber que em deixe tant lastre ací...

No puedo ser lo que no soy,
pesa tan poco lo que doy,
pero en el alma de mis versos
está la llave del secreto de cuanto quise y no pedí.
Sé que perdí la razón,
fui detrás del corazón,
y es que a pesar de lo que amé
como jamás había amado,
no supe amarte a ti, lo sé.

Encontrarás, que es locura y no es tristeza lo que me parte en dos la voz.
encontrarás, cuanta herida, qué belleza saber que aún queda mucho amor.
que si te vas o si me dejas voy a volar muy lejos del dolor.
encontrarás que perderte, no te miento, no me cuesta.

Después de mí otra quizá,
y como yo sólo otra más,
y en el espacio que le cedo,
dale mi amor y tiempo nuevo,
todo lo que ya no espero.
Yo volveré a lo que fui,
fuerte ya a partir de mi,
y tú perdido entre mis versos
descubrirás tarde el secreto
y entenderás cuánto te di.

Què pena: Still got the blues

La meua germana i jo assegudes al sofà de la casa que vam compartir hasta fa tres anys. Jo, amb els apunts de segon de carrera. Ella, estirant la manta de la taula-braser –quantes baralles entre germans per culpa de l'escalfor ancestral d'eixa taula-braser... en van ser tantes que ma mare va optar per llevar-la– i mirant, quasi amb admiració infantil, la competició del campeonat del món de patinatge. Li dóna al rec del video. Des d'eixe moment, vorà la cinta fins a la sacietat. Ella és de la Marina i del Ken. No sé si més pel Ken o perquè van patinar la cançó de la banda sonora de La Máscara de Hierro, una de les seus pel.lícules favorites. Ho era no sé si més per la història o pel protagonista, que en aquell moment li agradava. Jo, en canvi, sóc d'estos dos rusos. Pel saxo i la sensualitat de la cançó triada. Per l'atreviment i la novetat del programa lliure. En este cas van guanyar els de la meua germana i jo, com els rusos, em vaig haver de conformar en la segon plaça. Vuit anys després, els hem perdut la pista a tots –és el que té ser esportista d'élit–, però nosaltres dues encara discutim qui ho feia millor.

Perquè jo continue sent dels rusos, Tatiana.

Used to be so easy to give my heart away.
But I found out the hard way,
there's a price you have to pay.
I found out that love was no friend of mine.
I should have known time after time.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
Used to be so easy to fall in love again.
But I found out the hard way,
it's a road that leads to pain.
I found that love was more than just a game.
You're playin' to win, but you lose just the same.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
So many years since I've seen your face.
Here in my heart, there's an empty space
where you used to be.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
Though the days come and go,
there is one thing I know.
I've still got the blues for you.

Els enderrocs: By your side

Ho odie. Odie estar desprevinguda, seguda al sofà de ma casa, vestida amb uns pantalons qualsevol i un suèter mig esgarrat, sense màscara en les pestanyes, i que m'assalten els records. Perquè si estic preparada, si he anat estirant jo poc a poc la madeixa, puc assimilar-los millor. Però si la paret cau de sobte, amb tot el seu soroll i la seua pols, quede sepultada entre els enderrocs. I estar seguda al sofà, vestida amb uns pantalons qualsevol i un suèter mig esgarrat, sense màscara en les pestanyes, és quasi com estar despullada davant de qualsevol atac per sorpresa del passat. I perduda quan la paret cau.
No em protegia cap escut ni duia cap llança a les mans quan vaig tornar a escoltar ahir esta cançó. De fet, ni tan siquiera estava furgant en els records. Mirava, tan distreta i divertida, Sexo en Nueva York, per favor! Estic tan enganxada a la série i tan clavada en les històries de les que, ara per ara, són quasi les meues millors amigues que em vaig derrumbar quan vaig sentir esta cançó enmig de les vides de Carrie, Charlotte, Miranda i Samantha. Quina capacitat la de la música de dur-me als teus braços.... Al teu costat. De nou. Així que en eixe moment, i entre tones de pedres, vaig decidir que ésta seria la nostra cançó. Ho vaig decidir jo soles. Sense tu al meu costat. I no ho sabràs mai. Una llàstima.

You think I'd leave your side baby?
You know me better than that
Think I'd leave you down when you're down on your knees?
I wouldn't do that
I'll tell you you're right when you're wrong
Ah, ah, ah, oh, oh, oh, oh
And if only you could see into me

Ohh, when you're cold
I'll be there hold you tight to me
When you're on the outside
Baby, and you can't get in
I would show you
You're so much better than you know
When you're lost, you're alone
Can't get back again
I will find you
Darlin' and I'll bring you home

And if you want to cry
I am here to dry your eyes (ooh)
You know time
You'll be fine

Allò que vam ser: Memories

Tinc una pel.lícula almacenada que no sé si seré capaç de vorer algun dia. Parla dels records. D'històries perdudes i almacenades. Com el dvd on tinc gravada la pel.lícula. Del passat que mai podrem reviure més enllà dels records. D'allò que una vegada vam ser en un temps que mai tornarà a ser. I això és molt trist. Molt trist. Sé que queda molt per fer i per vore. Sé que hi ha un futur i, mentre existisca futur, hi haurà esperança. Però la realitat és que el que una vegada vam ser mai tornarà. La realitat és que l'única cosa que podem fer amb el passat és recordar-lo. Revisar-lo sense disfressar-lo. I evitar preguntar-se què haguera segut del nostre present si el nostre passat haguera segut diferent. I si, en lloc de perdre, haguérem guanyat. O si, en lloc de guanyar, haguérem perdut.
De vegades, odie tindre tanta memòria i la cabesa llenita llenita de recuerdos.


Memories,
Light the corners of my mind
Misty water-colored memories
Of the way we were
Scattered pictures,
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were
Can it be that it was all so simple then?
Or has time re-written every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we? Could we?
Memories, may be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget
So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember...
The way we were...
the way we were

Una mosca punyetera: Tonta

Esta nit he dormit malament. Millor dit no he dormit. Hi havia una mosca dins del meu cap. Sí. Devia ser una mosca. I no l'he pogut matar. Perquè després tampoc m'ha deixat fer siesta. Després, la punyetera, s'ha instal.lat a l'estómac. I allí s'ha convertit en soroll que no em deixava relaxar-me. En fum que no em deixava respirar. En fi, que la mosca no se n'ha anat de ma casa. Encara. Precissament a les mosques punyeteres va dedicada esta cançó. No a les seues noves companyies, no. A les mosques punyeteres. Per no saber triar. Perquè jo també espere que les noves companyies siguen tontes. Soles per a que siga evident que les mosques no saben triar. Ja se sap: els agrada la brossa i la merda.

Espero que sea... Espero que sea...
Tonta, muy tonta.
Y que le cueste hablar un ratito seguido sin parar
Tonta, idiota. De esas que no paran de reir y no saben cuando callar.
No la conozco, y lo siento. Pero ya me esta cayendo mal.
Y espero que sea tonta, tan tonta que no te sepa aguantar.

Tonta, muy tonta. Y algo fea, que eso nunca viene mal.
Y espero que te canses pronto y me vengas a buscar.
No la conozco y lo siento. Pero ya me está cayendo mal.
Y espero que sea tonta. Tan tonta que no te sepa aguantar.

Espero que pienses en mí, que cuando la abrazes recuerdes mi forma de besar.
Y espero que pienses en mí, y que cuando te arrepientas aún sepas dónde me has de buscar.
Y mientras sigues con la tonta, tan tonta que no sabrá cuidarte
y hasta lo pasarás mas
Yo mientras sigo aquí sentada
imaginándome a la tonta con el tonto que me hizo llorar.

Tonta, muy tonta. De esas que, si no hay muy cerquita un espejo, no saben donde mirar Tonta, tan tonta, que ojalá acabes pensando que es idiota y que no la soportas más.

Tonta, muy tonta.
Y algo fea, que eso nunca viene mal.
Y espero que te canses pronto y me vengas a buscar.