Rebobinant el temps: 1973

En la meua pre-adolescència, feien per la tele una sèrie que tenia de protagonista a una xica amb un poder extraordinari. Resulta que era filla d'extraterrestres i, encara que vivia a la terra, els seus pares li havien regalat la possibilitat de detindre el temps a la seua voluntat. Soles tenia que juntar els dits índexs de les dues mans i la vida quedava congelada. En el parèntesi temporal, ella pensava detingudament sobre el que li acabaven de dir. Amagava coses que no devien estar a la vista. O les treia del calaix perquè les reclamava la persona amb qui estava parlant. Després, quan la concesió temporal li havia permés arreglar el món, juntava els palmells i el rellotge continuava avançant.
Jure que, quan era pre-adolescent, vaig intentar los dels dits i lo dels palmells. Però no va haver manera. Amb els anys, l'atracció del poder de detindre el temps ha anant creixent. Seria, possiblement, l'única petició que faria si se m'apareguera un geni. No haguèreu trencat el rellotge en el millor minut de la vostra vida?
Tal volta els humans no tenim més remei que tirar endavant i esperar que el rellotge ens regale altres millors minuts...

You're getting older
Your journey's been etched
On your skin

Simona
Wish I had known that
What seemed so strong
Has been and gone

I would call you up every saturday night
And we'd both stay out 'til the morning light
And we sang, "Here we go again"
And though time goes by
I will always be
In a club with you
In 1973
Singing, "Here we go again"

Simona
Wish I was sober
So I could see clearly now
The rain has gone

Simona
I guess it's over
My memory plays our tune
The same old song

I would call you up every Saturday night

And we'd both stay out 'til the morning light
And we sang, "Here we go again"
And though time goes by
I will always be
In a club with you
In 1973
Singing, "Here we go again"