Què pena: Still got the blues

La meua germana i jo assegudes al sofà de la casa que vam compartir hasta fa tres anys. Jo, amb els apunts de segon de carrera. Ella, estirant la manta de la taula-braser –quantes baralles entre germans per culpa de l'escalfor ancestral d'eixa taula-braser... en van ser tantes que ma mare va optar per llevar-la– i mirant, quasi amb admiració infantil, la competició del campeonat del món de patinatge. Li dóna al rec del video. Des d'eixe moment, vorà la cinta fins a la sacietat. Ella és de la Marina i del Ken. No sé si més pel Ken o perquè van patinar la cançó de la banda sonora de La Máscara de Hierro, una de les seus pel.lícules favorites. Ho era no sé si més per la història o pel protagonista, que en aquell moment li agradava. Jo, en canvi, sóc d'estos dos rusos. Pel saxo i la sensualitat de la cançó triada. Per l'atreviment i la novetat del programa lliure. En este cas van guanyar els de la meua germana i jo, com els rusos, em vaig haver de conformar en la segon plaça. Vuit anys després, els hem perdut la pista a tots –és el que té ser esportista d'élit–, però nosaltres dues encara discutim qui ho feia millor.

Perquè jo continue sent dels rusos, Tatiana.

Used to be so easy to give my heart away.
But I found out the hard way,
there's a price you have to pay.
I found out that love was no friend of mine.
I should have known time after time.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
Used to be so easy to fall in love again.
But I found out the hard way,
it's a road that leads to pain.
I found that love was more than just a game.
You're playin' to win, but you lose just the same.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
So many years since I've seen your face.
Here in my heart, there's an empty space
where you used to be.
So long, it was so long ago,
but I've still got the blues for you.
Though the days come and go,
there is one thing I know.
I've still got the blues for you.